Els pitjors mons possibles i la destrucció de la comunitat

La cosificació dels treballadors en la història

Durant el segle XIX el gran capitalisme industrial va esclavitzar, a través de salaris miserables, extensíssimes jornades de treball i condicions laborals extremes, immenses masses de treballadors. Aquest sistema d’explotació no oferia cap mena de seguretat laboral, i quan els obrers eren prescindibles se’ls relegava a la categoria de força productiva en espera, com si fossin mercaderies o matèries primeres que es poguessin emmagatzemar, ja que no se’ls hi oferia cap tipus d’indemnització o contraprestació, com ara un sistema d’atur o de seguretat social. En aquest sentit el treballador esdevenia purament una eina i el seu valor era el de la seva capacitat productiva relacionada amb les necessitat de les indústries. Tampoc existia cap sistema de jubilació quan ja, per edat, es deixava de ser útil. Només a l’Alemanya prèvia a la Primera Guerra Mundial hi va haver alguna cosa assemblada a un sistema de pensions que va impulsar von Bismark (1889)[1]. Això, tanmateix, no era res més que un petit embenatge en una ferida a cor obert. A més a més, el sistema estava calculat per pagar a una edat en la qual la majoria de pensionistes ja havien mort.

La comunitat al servei de l’economia

Però els treballadors, tot i que se’ls tractava com a tals, no eren com les altres mercaderies, que es podien dipositar en prestatgeries o en naus industrials o neveres en espera de què se’ls necessités en la cadena productiva. Necessitaven menjar, atenció mèdica, habitatge, combustible per escalfar-se, etc. També tenien fills i una família que mantenir. El sistema capitalista del moment i en conseqüència amb aquesta manera de precedir, ensorrava una gran part de la classe obrera en la més absoluta indigència material i moral, i com el treballador era la base del sosteniment de la comunitat, la comunitat es posava al servei de la productivitat i la cobdícia del capitalista, invertint el que hauria de ser natural: que l’economia estigués al servei de la comunitat i la societat.

De fet, encara que se suposava que la dels treballadors era una categoria d’homes lliures, com sostenien els liberals, el proletariat, en molts sentits, no estava en millors condicions que els antics serfs o esclaus. Contràriament a això, molts d’ells estaven en una situació molt pitjor, ja que els capitalistes, a diferència de molts dels antics amos, no tenien cap tipus de responsabilitat amb els seus subordinats, ja que no tenien ni l’obligació de donar-los de menjar.

El treballador com a subjecte revolucionari

Existía una auténtica lucha protagonizada por los trabajadores de Inglaterra y los Estados Unidos para defenderse de lo que denominaban la degradación, la opresión, y la violencia del sistema industrial capitalista…[2]

Aquesta situació insostenible va conduir a les masses treballadores a rebel·lar-se i a iniciar tot un conjunt de revolucions que van transformar la fisonomia d’Europa i Nord-amèrica en tant que la seva ànima ja havia estat conquerida pels ideals de la llibertat, la igualtat i la justícia que havia proclamat la Il·lustració, i no es va conformar amb una vida miserable d’esclau. Com tampoc esperava cap premi ultraterrenal que el compensés, el dominador tenia moltes menys eines per enganyar-les i controlar-les. De fet, qui no tenia res a perdre, tampoc tenia por a lluitar, i com davant de la massa empobrida s’alçava tot un conjunt de mons possibles imaginables que es presumien millors, no és d’estranyar que s’embarquessin en una guerra sense treva contra la explotació i la penúria. 

El somni capitalista

Però ara sembla que totes aquestes lluites no han servit per a res, ja que l’Europa que es va reconstruir després de la caiguda del mur de Berlín no és el paradís que van somniar els antics revolucionaris. Les revolucions van fracassar i  canvis produïts no van ser els esperats, ja que van acabar amb dues guerres mundials i una divisió en dos blocs antagònics. Després de les grans conflagracions, durant unes quantes dècades, semblava que els ideals pels quals havien lluitat els nostres avis i besavis s’encarnaven en la societat del benestar, i que un món millor era realment possible. Insospitadament, al final va resultar que l’ideal del món millor es va alçar dins de la societat capitalista, no la comunista, i semblava que, a través de la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, s’havia començat a caminar cap a un equilibri just i raonable entre els ideals socialistes i els capitalistes i liberals. Però tot, en el fons, no va ser més que un petit miratge en el desert de la misèria, ja que després de la caiguda del Mur, l’envestida capitalista contra la classe obrera i la població general va tornar a posar-se en marxa.  En certa manera, el muntatge socialdemòcrata i la seva societat del benestar no havia estat res més que un mortífer parany. A més a més, aquest sistema de benestar se sostenia sobre l’explotació imperial del Tercer Món, i la societat del benestar només es reduïa al Primer excloent la major part de la humanitat, que en els millors casos restava oblidada i, en els pitjors, sotmesa a un brutal sistema d’espoli econòmic.

El treballador desactivat com a promotor de canvis socials

La situació d’ara és molt diferent a la del segle XIX i la primera meitat del XX. Els treballadors occidentals d’aquella època es van alçar contra l’explotació. Eren una gent ruda i forta amb un sentit de lluita envejable, però les agressions del capitalisme del segle XXI no provoquen una resposta equivalent, de manera que les multituds semblen sotmetre’s, una vegada darrere l’altre, als constants atacs a què els dominadors de l’economia mundial i els gurus del pensament econòmic ultraliberal els sotmeten. Això els converteix en els esclaus perfectes i caldria preguntar-se com s’ha arribat fins a aquest punt després de la llarga i sagnant història de lluites de classe que ha sofert la Civilització Occidental.

Els pitjors mons possibles

Com a primera resposta podríem dir que la classe treballadora del segle XXI està amansida per la por a perdre els pocs drets i retalls de la societat del benestar que encara li resten, ja que els «experts», des de la suposada autoritat que els hi confereixen els «coneixements de ciència econòmica», els amenacen amb mons possibles molt pitjors, i manifesten que si volen sortir de la crisi s’han de fer grans sacrificis i esforços[3].

Compartir els esforços?

Tanmateix, cap d’aquests «especialistes» estima necessari fer cap sacrifici ni compartir la responsabilitat amb el vianant, sinó que, contràriament a això, cobra sumes de diners immenses per elaborar dubtosos informes tècnics que només es redueixen a demanar que s’empobreixi la classe treballadora, se’ li redueixi el sou[4], se li retallin les pensions i que treballi durant la vellesa més profunda. I això ho fan mentre ells cobren sous elevadíssims[5], s’acomiaden de les empreses amb indemnitzacions milionàries[6], i es beneficien de rics plans de pensions[7] que tampoc es paguen ells, sinó les empreses i bancs que han portat a la ruïna les nacions i que rescaten els Estats amb els impostos que cobren als assalariats.

La competència tècnica dels economistes

A banda d’aquest comportament indigne, sobre la competència intel·lectual i tècnica d’aquests experts hi ha nombrosos dubtes. MacIntyre, en aquest sentit, ens recorda que cap economista va pronosticar l’estanflació[8]; i que molts dels escrits dels teòrics monetaris s’equivoquen contínuament quan tracten d’avançar els percentatges d’inflació. També sosté que les prediccions de l’OCDE, que suposadament se sustenten en teories altament sofisticades, han resultat menys encertades que les que es podien donar si s’hagués utilitzat merament el sentit comú[9]. Tampoc sembla que esperessin la crisi del 1929, ni van veure venir la del 2008 (si és que no la van provocar els mateixos poders financers), així que no sabem quin és el motiu pel qual hem d’acceptar l’autoritat d’economistes que curiosament dictaminen mesures que només afavoreixen determinats grups econòmics i perjudiquen a la major part de la societat.

Els últims sospirs de la societat del benestar

Deberíamos dejar de hablar sobre objetivos vagos e irreales (…) , tales como los derechos humanos, el aumento del nivel de vida y la democratización (y en cambio) ocuparnos de conceptos de poder (sin vernos) obstaculizados por eslóganes idealistas (sobre) altruismo y beneficencia mundial.[10]

La razón por la que se describió como una “victoria conservadora arrolladora” se debe a que ciertos grupos de la élite así lo determinaron. Estos querían destruir los escasos restos, ya débiles, de la política del estado del bienestar y redirigir la política social, aún más que nunca, a los intereses de los poderosos y los privilegiados.[11]

Així, de la mateixa manera que l’antic treballador tenia en ment una multiplicitat de mons possibles millors, al nou treballador se li ha introduït en la consciència una infinitat de mons possibles pitjors, i podria ser que fos aquesta idea el factor que dificulta la seva mobilització social.

És cert que en alguna mesura a molts treballadors encara els hi resta un petit accés al paradís consumista al qual s’havien acostumat durant les últimes dècades, i potser s’aferren a aquesta petita parcel·la de felicitat mentre esperen que algun dia tot tornarà a ser com abans. Però aquesta idea no concorda amb el futur que han planificat per a ells, i el paradís consumista que es van construir a costa del crèdit bancari i que ara han perdut no tornarà mai més. L’única realitat palpable és que el projecte polític i social que s’està construint es fonamenta precisament en la demolició de l’Estat del benestar en nom del pensament ultraliberal i la butxaca d’alguns privilegiats. I si és cert que algun dia hi ha recuperació, de forma paradoxal, aquells que no han fet cap sacrifici gaudiran de tots els beneficis, mentre que aquells als quals se’ls hi ha exigit fer-los probablement no en recolliran cap. En tot cas, serà al contrari, perquè no podran ni recuperar allò que han perdut. Mes l’accés residual a la petita parcel·la de paradís que encara els hi resta no pot explicar per sí sol la feblesa d’esperit de les masses treballadores.

Els valors de la societat del benestar

Aquesta feblesa d’ànima es pot explicar en última instància i molt millor apel·lant a la penetració cultural d’un determinat sistema de valors que no només ha modificat l’estructura de la consciència d’una classe social, sinó, de tota la civilització occidental. La societat del benestar va ser l’encarregada d’amarar la societat amb aquest constructe axiològic, tot un conjunt o amalgama de valors, creences i actituds hedonistes i individualistes que van estovar la societat i la van preparar per a les noves envestides del capitalisme. Aquest fet ens pot fer pensar que la societat del benestar va ser dissenyada precisament per debilitar les comunitats europees i occidentals. Si és així, les suposades esquerres que van governar Europa en general i la socialdemocràcia en particular serien les principals responsables de la ruïna moral de la nostra societat, i encara que no és pugui demostrar que en tots els casos van contribuir conscientment a solidificar aquest constructe axiològic, no hi ha cap dubte que van contribuir a expandir en la consciència dels treballadors l’esperit materialista i individualista que ara els paralitza.

També pensem en la falsa revolució de maig de 1968 i, principalment, en la nova esquerra, que ha radicalitzat, fins més enllà de l’absurd (tot i que ja eren absurds), els ideals d’aquella revolució burgesa. En tot cas, aquesta nova esquerra ja no es fonamenta ni en el treballador com a subjecte revolucionari ni en la ciència ni en la racionalitat com a directores de la seva acció política, sinó que se sustenta en la defensa de principis que no destorben ni preocupen els poders financers contra els que manifesten lluitar.

Més enllà d’això, a través del feminisme modern (que també vol convertir a la dona en un ésser ultraprotegit incapacitant-la per a una autèntica autodeterminació), la defensa d’identitats absurdes i inventant problemes ficticis, contribueix a dividir, a fragmentar i a debilitar cada cop més les comunitats i les societats, cosa que, indubtablement, beneficia a les oligarquies econòmiques i industrials mundials, que es freguen les mans de gust mentre subvencionen tots aquests moviments “revolucionaris” de pa sucat amb oli.  

A banda de tot això, la nova esquerra tampoc contribueix a solucionar cap dels problemes dels col·lectius que diu representar, ja que quan la demanda acientífica de reconeixement de les suposades minories es porta fins a extrems absurds i  poc realistes, no es poden aportar respostes adequades o racionals als problemes que encara afecten tant a dones com a homosexuals, i això per no parlar d’altres col·lectius indefinits que van apareixent com les bombolles en l’escuma en la carrera per la demanda de “reconeixement” i, sobretot, de subvencions públiques.

Tampoc es poden solucionar els problemes de determinades minories ètniques, ni dels immigrants, ja que amb la suposada sobreprotecció amb la qual, suposadament, se’ls vol emparar, en lloc d’ajudar-los a prosperar, també els converteixen en menors d’edat perpetus, allunyant-los de qualsevol sentiment d’ autorresponsabilitat. A més a més, com aquestes ideologies pseudoprogressistes es fonamenten en la criminalització i l’oblit dels problemes d’una part importantíssima de la societat (d’aquella que cada dia es lleva a les sis del matí per anar a la fàbrica), radicalitzen  la resposta contraposada i propicien l’aparició de l’extrema dreta a tota Europa.  

L’amenaça de l’individualisme

En The Malaise of Modernity Charles Taylor parla de la gènesi d’aquesta catàstrofe moral i l’amenaça que suposa l’individualisme. Explica que en una societat en la qual tothom es tanca en els assumptes privats, molt poca gent participa activament en les tasques de govern, de manera que una gran majoria de persones prefereix dedicar-se a les petites satisfaccions de la vida privada mentre deixa que el govern produeixi els medis per aquests propòsits individuals. Això obra la porta a una forma de despotisme modern, que si bé –segons Taylor– no és necessàriament una tirania de terror i opressió, es pot convertir fàcilment en una forma de tutela sobre la qual el poble té molt poc control[12].

L’única defensa contra aquest sistema d’opressió que Taylor denomina «suau» és la participació política i en associacions voluntàries. Un cop que la participació davalla i les associacions deixen de funcionar, el ciutadà es troba sol davant d’un immens maquinari burocràtic[13]. En resum, podríem dir que el ciutadà atomitzat, desmotivat políticament i tancat en sí mateix i en la seva petitesa quotidiana és la font del poder del suposat despotisme «dolç». Tanmateix, crec que Taylor diagnostica correctament una de les fonts de la ruïna moral de la societat occidental, però no considero encertat qualificar de «dolç» aquest sistema de poder, perquè està demostrat que quan li convé no mostra cap tipus de dolçor. Contràriament a això, no dubta, utilitzant excuses mentideres, com ara suposades armes de destrucció massiva, per bombardejar sense cap tipus de mirament ciutats i poblacions indefenses. Tampoc mostra cap problema moral quan ensorra societats senceres dins de la més absoluta misèria i indigència material. Ni quan fa fora de casa seva famílies senceres amb fills després haver venut habitatges de protecció social a carteres d’inversió sense escrúpols[14].

Els problemes de l’associacionisme

Tampoc es pot percebre que l’associacionisme, tal i com està plantejat avui en dia, sigui una autèntica solució, ja que en molts casos les organitzacions no governamentals estan manipulades políticament en favor del multiculturalisme associat a la globalització i a la suposada nova esquerra. A més a més, moltes d’elles s’han convertit en negocis fructíferes que, viuen de subvencions, malversen fons públics i privats i no presten els serveis socials per als quals han estat dissenyades[15]. A més a més, encara no podem veure resultats realment efectius de les seves activitats, ja que el món, en lloc de millorar, empitjora dia a dia, tot i que puguin pal·liar algun cas de misèria particular. De fet, aquest tipus d’associacionisme s’alça sobre un codi ètic fonamentat en la moral empírica, de la qual ja parlarem una mica més endavant, cosa que fa que no es pugui materialitzar en una autèntica alternativa axiològica als valors de la globalització.

De totes formes, aquesta consideració no implica que s’hagi de desprestigiar la idea de les organitzacions no governamentals. Considero que són necessàries, però caldria reestructurar tot l’univers intel·lectual i moral sobre el que es fonamenten, i aquí es donaran unes pautes sobre el nou sentit que crec que haurien d’adquirir.

La desintegració del cos polític

L’origen de la cultura economicista i individualista ha estat estudiada per molts autors. Probablement el més conegut d’ells és Max Weber, que analitza la relació entre el capitalisme i el cristianisme, però Charles Taylor també ens explica com l’economia ja no és merament la gestió dels recursos necessaris per a la comunitat, sinó que ha passat a una manera de definir les relacions humanes i a convertir-se en el principal objectiu de la societat. Aquesta manera de concebre el món es va iniciar en l’època dels fisiòcrates i Adam Smith, que considerava que l’ordre de l’acció econòmica, la mà invisible, sorgiria com a resultat de la interacció d’interessos egoistes i actors corruptes[16]. Aquesta forma d’entendre la societat té conseqüències pertorbadores. Segons Taylor, la societat organitzada ja no equival a cap cos polític. Tan aviat com descobrim els processos impersonals que es donen a esquenes dels agents, es fa possible que altres aspectes de la societat exhibeixin la sistematitzat pròpia d’una llei. L’economia, guiada per la mà invisible, és un d’aquests aspectes; la ciència aïllarà altres aspectes demogràfics, culturals i socials per donar-los el mateix tipus de tractament. No hi haurà cap lloc en el qual puguem reunir en una única perspectiva un mateix col·lectiu humà perquè aparegui en interacció com una entitat, com una societat. Així, la societat queda desvinculada del cos polític i navega lliurement entre diverses aplicacions[17]. En general, a manera d’explicació, podem dir que cada àmbit de la vida social i individual se separa de les altres i les atomitza, de forma que es fa gairebé impossible que es pugi unificar en un tot dotat de sentit i estructura. Aquest buit de sentit, és el factor que obrirà la porta a la concepció economicista de l’existència i la globalització.

Per dotar de sentit i estructura el cos polític, allò que permet i facilita la participació, Taylor, com molts altres comunitaristes, considera que s’ha de reconstruir la comunitat, encara que sigui des de paràmetres adequats a la modernitat.

És viable l’espècie humana com a forma de comunitat global?

Ninguno de los llamados derechos humanos va por tanto más allá del hombre egoísta, del hombre como miembro de la sociedad burguesa, es decir del individuo replegado sobre sí mismo, su interés privado y su arbitrio privado, y disociado de la comunidad. Lejos de concebir al hombre como ser a nivel de especie, los derechos humanos presentan la misma vida de especie, la sociedad, como un marco externo a los individuos, como una restricción de su independencia originaria. El único vinculo que les mantiene unidos es la necesidad natural, apetencias e intereses privados, la conservación de su propiedad y de su persona egoísta[18].

Considero que l’única forma de reconstruir la unitat de la vida i la capacitat de lluita i de resistència és la de recuperar la comunitat, que crea vincles ferms i fa que en molts casos actuem com una sola persona. Això, tanmateix, s’ha de fer des de paràmetres moderns, i sembla que en un món globalitzat la comunitat més efectiva seria la humana, ja que la Terra se’ns fa petita i si no actuem coordinadament aviat la destruirem. Al menys, destruirem les condicions de vida que fan possible tant la nostra existència com l’existència de moltes altres formes de vida. Però, és possible construir un ideal de «comunitat humana» amb prou capacitat de cohesionar una societat global i sostenir la justícia social? Dins de les ideologies que així ho creuen algunes són totalment utòpiques i fonamentades sobre especulacions i divagacions còsmiques, humanistes o humanitàries, però també n’hi ha de més ben construïdes i que podríem qualificar legítimament de racionals o científiques. Probablement la més important és la marxista. Molts elements del marxisme han quedat refutats i desfasats, com ara la seva teoria del valor, procedent dels clàssics de l’economia, l’aposta per una violència que al final es va mostrar autènticament genocida, o el seu afany per imposar a qualsevol preu el materialisme dialèctic, però com també aporta moltes algunes eines vàlides per entendre el nostre món i solucions per modificar-lo, com ara la seva comprensió sociològica de la lluita de classes i la seva capacitat d’entendre que el treballador podria ser un motor positiu del canvi social, hem de recollir tot allò que ha aportat a la compressió de la realitat humana i històrica.

Marx va denunciar, encertadament, la mentalitat individualista burgesa i considerava que l’home no tenia cap sentit fora de la comunitat. Tanmateix, va cometre un greu error que, lluny de solucionar el problema, encara l’agreujava més. Si fem reposar el sentit de comunitat en l’espècie, la idea mateixa de comunitat entra en contradicció, ja que si posem l’espècie davant de qualsevol altra consideració, encara que no reproduïm el subjecte transcendental de Kant pel que fa al punt de vista filosòfic, alcem un sistema social equivalent a un fundat sobre aquesta idea. El fet és que l’home passa a ser una entitat abstracte més enllà de qualsevol context, ja que allò que li dóna el significat últim, és la seva pertinença a l’espècie. Però entendre que la unitat fonamental de la vida humana és la seva pertinença a l’espècie és, per una banda, desconèixer, per més que el marxisme reclamés la historicitat de la vida humana, que el sentit de l’home és que està vinculat a la història i la cultura, cosa que significa que la vida de cada home, de cada poble i de cada comunitat és única, diferent i especial. La conducta dels animals sí que es pot identificar amb l’espècie, ja que els animals reprodueixen l’essència de la seva espècie una vegada darrere l’altre a través de la mateixa forma de vida i conducta durant mil·lennis i milers de generacions, però aquesta realitat és molt diferent a la humana. I si volem fundar un socialisme que faci possible una cooperació internacional real i no fictícia, s’ha de partir d’un criteri molt diferent del comunista, ja que aquesta cooperació només serà possible si prèviament es recuperen els altres tipus de comunitats humanes i evitem que es dissolguin en la globalització.

En general, hem d’entendre una cosa que han entès alguns comunitaristes: que les grans comunitats, com ara la comunitat humana o les nacions, necessiten també de les petites comunitats, i no poden funcionar correctament sense elles. Jo crec que la comunitat mundial necessita de les nacions, i que les nacions, alhora, necessiten desplegar-se en comunitats menors que facin possible un correcte desenvolupament de la vida individual humana. 

La idea universal de «treballador»

El nacionalisme, a diferència del comunisme, no va ignorar la peculiaritat de la vida humana com a experiència singular, i probablement per això es va estendre exitosament i va consolidar societats senceres, mentre que ni la idea universal de «treballador» o de «proletariat» ha estat capaç d’establir els vincles culturals necessaris que fessin viable la creació de societats socialistes estables a llarg termini i que ultrapassin els segles. En tot cas, els Estats comunistes només han estat possibles tant per causa d’un fort aparell repressiu com en forma de paròdia de socialisme. I al final ha estat la seva mateixa feblesa el factor que les ha enderrocat. A més a més, tant la idea de «treballador» com la de «proletariat» que implementa el socialisme és el producte concret d’un sistema social i de producció arrelat en l’evolució particular de la cultura europea, que si s’ha estès arreu del món ha estat per causa de l’ocupació colonial i cultural d’altres contrades, no perquè les classes inferiors d’altres societats no occidentals s’hi identifiquessin. D’aquesta manera, el socialisme a Xina va reproduir els despotismes del passat a una escala sense precedents, de la mateixa forma que a Rússia, on es va convertir en un tsarisme roig totalment genocida, ja que en 1918 no havia consolidat una societat industrial coherent, cosa totalment necessària per alçar un revolució proletària tal i com l’entenia Marx. La revolució, en aquests països, tot i que es va fundar sobre la base de la misèria del poble, va ser el projecte d’una elit política occidentalitzada, no el producte d’un moviment obrer que, en tot cas, no estava consolidat com a classe social amb consciència de sí mateixa.

El significat i el valors dels béns

Els socialistes i comunistes tampoc van entendre que l’home no pot viure sense identitat col·lectiva, i que la identitat cultural o culturalitat és tan necessària per a l’existència humana col·lectiva com la personalitat ho és per a la persona. És cert que parlaven de la llibertat dels pobles, però em sembla que no entenien el significat del terme poble, que remet a una totalitat que està més enllà de l’individu i que l’articula, o d’una col·lectivitat d’individus vinculades per interessos de classe. Crec que el gran problema amb què havien de lluitar era que des de la seva concepció materialista, i per causa de la seva identificació del valor amb el treball, no podien imaginar l’autèntic paper que juguen els béns en la cultura. Consideraven que els béns estaven dotats d’un valor intrínsec, però els béns són béns si han estat beneits com a béns per la cultura, que és allò que els hi atorga valor i significat. Adquireixen valor en tant que els interpretem i els ubiquem en un sistema de culturalitat, en un mapa de la realitat, i fora  d’aquesta culturalitat res té valor, així que les formes de distribució de la riquesa depenen primordialment de la interpretació del món que té cada grup i comunitat humana, i això és independent del treball que requereixi cada bé.

En definitiva, no hi ha un valor universal perquè no hi ha un home universal, només existeixen béns perquè han estat configurats per la història i la cultura. Els béns, fora de la cultura, deixen de ser béns i es converteixen immediatament en simples coses, com les pedres del camí. I si la història i la cultura de cada contrada és molt diferent de la de la resta de contrades, no serà gens senzill constituir un sentit del valor amb prou força de cohesió com per vertebrar una comunitat que lligui a tota la humanitat, i encara menys establir un sentit de justícia. Per aquest motiu, considero que el socialisme universal no és res més que la derivada materialista de la idea d’home universal que ha estat generat per una cultura concreta i que imagina la societat com una mera suma d’individus, però que no es correspon amb cap altre cultura, encara que pensem erròniament que té validesa universal.

D’aquesta manera, veiem que el socialisme, tot i que es va fundar originalment en un cert sentit de comunitat per dotar de coherència les seves revolucions, per la seva concepció humanista d’espècie, al final no va poder estructurar comunitats sòlides i estables. I com tampoc va poder construir el paradís que prometia, va deixar el camí obert al capitalista, que sí semblava que el podia construir. Però aquest paradís capitalista no era una altra cosa que un parany destinat a destruir la comunitat i a debilitar-la, i amb ella, tota capacitat de resistència dels pobles. Aquesta fase continua.

[1]Marina Forteza. Las pensiones públicas en Alemania serán el 25% más bajas en 2030. Eleconomista.es. 11/01/2015. http://www.eleconomista.es/economia/noticias/6382637/01/15/Las-pensiones-publicas-en-Alemania-seran-el-25-mas-bajas-en-2030.html  

[2]Chomsky, Noam. Lucha de clases. Barcelona. Crítica. 2014. P.30

[3]EFE. La Unión Europea y el Fondo Monetario Internacional piden más sacrificios a Grecia. El Mundo, 24/02/2002.  http://www.elmundo.es/elmundo/2011/02/24/economia/1298564892.html 

[4]Europa Press. El FMI pide a España que recorte sueldos públicos, aumente ya el IVA y elimine la deducción por vivienda. La Vanguardia. 15/06/2012

http://www.lavanguardia.com/economia/20120615/54311486529/fmi-espana-sueldos-publicos-aumentar-iva-deduccion-vivienda.html

[5]Finanzas.excite.es. El sueldo de la presidenta del FMI, Christine Lagarde, al detalle. Finanzas.excite.es. http://finanzas.excite.es/sueldo-presidenta-fmi.html

Europa Press. La directora del FMI cobró 352.859 euros el último año, un 1,8% más que el anterior. El Mundo. 01/10/2013. http://www.elmundo.es/elmundo/2013/10/01/economia/1380650337.html

[6]Lucio A. Múñoz. ¿Indemnizaciones millonarias por quebrar una empresa? Rediseñando la retribución de la alta dirección. Eleconomista.es. 28/02/2017. http://www.eleconomista.es/firmas/noticias/8186891/02/17/Indemnizaciones-millonarias-por-quebrar-una-empresa-Redisenando-la-retribucion-de-la-alta-direccion.html

[7]David Fernández. 23 banqueros: 227 millones en pensiones. El País. 04/03/2014.

https://economia.elpais.com/economia/2014/03/04/actualidad/1393940294_696624.html

[8]Situació en la qual es produeixen simultàniament una inflació i un estacament econòmic.

[9]MacIntyre, Alasdair. Tras la virtud. Barcelona. Crítica. 2013. p. 117

[10] George Kennan en 1984. Cap de planificació política del departament d’Estat dels Estat Units. Citat per Chomsky, Noam. ¿Quien domina el mundo? Barcelona. Ediciones B. 2016. P. 98. Segons Chomsky, Kennan, en aquest cas, parlava d’Àsia, però considera que aquestes observacions podien generalitzar-se, tot i que amb alguna excepció, a altres participants en sistema global dirigit pels Estat Units. 

[11]Chomsky, Noam. Lucha de clases. Barcelona. Crítica. 2014. P.13. Chomsky parla de les elecion de 1980 y 1984 als Estats Units.

[12]Taylor, Charles. The malaise of modernity. Toronto. Anansi. 1991. p. 9,10

[13]Taylor, Charles. The malaise of modernity. Toronto. Anansi. 1991. p. 9,10

[14]Europa Press. Un fondo buitre saca a bolsa las viviendas sociales que le compró a Botella. Público. 24/06/2015.

http://www.publico.es/economia/fondo-buitre-saca-bolsa-viviendas.html

[15]SUNS. IPS. India. ONGs corruptas son puestas en evidencia. Tercermundoeconomico.org.uy.

http://www.tercermundoeconomico.org.uy/TME-71/actualidades05.html

[16]Taylor, Charles. Imaginarios sociales modernos. Barcelona. Paidós. 2006. pp. 96, 98

[17]Taylor, Charles. Imaginarios sociales modernos. Barcelona. Paidós. 2006. p. 99

[18]Marx, Karl. La cuestión judía. Barcelona. Planeta de Agostini. 1992. P. 47

 

N/A

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

× 1 = 3

Información básica sobre protección de datos Ver más

  • Responsable: Eduard Serra Giménez.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a http://www.masbaratoimposible.com/ que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Esta web utiliza cookies propias para su correcto funcionamiento. Contiene enlaces a sitios web de terceros con políticas de privacidad ajenas que podrás aceptar o no cuando accedas a ellos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Ver
Privacidad